Contes de la perifèria

Septiembre 2008 | 978-84-93618-51-3| Cartoné | 98 pág. | 19 x 25 | 18€ Comprar

L’aparent monotonia d’un barri residencial als afores d’una ciutat qualsevol és l’escenari perfecte perquè hi succeeixin els fets més extraordinaris: un búfal enorme ens indicarà el camí, l’estudiant estranger ens deixarà un record inesborrable i podrem seguir un bus misteriós que ha aparegut de sobte a quilòmetres de distància de la costa…

15 històries formidables ens ofereixen una mostra més de l’inesgotable imaginari de Shaun Tan, que desplega els seus recursos gràfics i narratius per dur-nos fins a la perifèria del que és raonable, fins als límits de la normalitat. Perquè puguem veure què hi ha més enllà.

 

Eric

Fa uns anys va venir a viure amb nosaltres un estudiant estranger que estava d’intercanvi. A tots ens costava molt pronunciar el seu nom correctament, però a ell tant li feia. Ens va demanar que li diguéssim «Eric».

Havíem pintat de nou l’habitació dels convidats, havíem comprat una estora nova, mobles i altres coses, perquè tot quedés ben bonic i ben còmode. Per això no entenc per què l’Eric preferia dormir i estudiar al rebost de la cuina.

—Deu ser una qüestió cultural —va dir la mare—. Mentre ell sigui feliç…

En tot cas vam decidir desar el menjar i les coses de la cuina als altres armaris, per no molestar-lo.

Però jo de vegades em preguntava si l’Eric era feliç; era sempre tan educat que no crec que encara que alguna cosa l’hagués anguniejat ens ho hagués dit. Algunes vegades el vaig veure per entre la porta entreoberta del rebost, estudiant amb silenciosa intensitat, i vaig imaginar-me què devia significar per a ell viure al nostre país.

En secret, jo sempre havia volgut tenir un visitant estranger: tenia tantes coses per ensenyar-li i explicar-li! Per una vegada podria ser l’experta local, una font de dades i opinions interessants. Per sort, l’Eric era molt curiós i sempre tenia un munt de preguntes.

Amb tot, però, no eren la mena de preguntes que jo havia esperat.

La majoria de vegades havia de contestar-li: «No n’estic segura», o «És així i prou». La veritat és que no em sentia gens útil.

Havia planejat un munt d’excursions setmanals junts, estava decidida a mostrar-li els millors llocs de la ciutat i rodalies que coneixia. Jo diria que a l’Eric li agradaven aquelles excursions però, un cop més, realment feia de mal dir.

La majoria del temps l’Eric semblava estar més interessat en cosetes que trobava a terra.

Cuentos de la periferia

A mi aquell hàbit podria haver-me semblant una mica exasperant, però em repetia una vegada i una altra el que havia dit la mare sobre les diferències culturals. I llavors no em molestava tant.

No obstant, vam quedar tots una mica parats per la manera com l’Eric va marxar de casa: un dia de bon matí va sortir, va fer adéu amb la mà i es va acomiadar molt educadament.

La veritat és que vam trigar un temps en adonar-nos que no tornaria.

Aquella nit, a l’hora de sopar, vam entregar-nos a tota mena d’especulacions.

¿Se’l veia ofès, a l’Eric? ¿Havia gaudit de l’estada? ¿Tornaríem a saber-ne res?

Vam quedar-nos amb una sensació incòmoda, com de cosa inacabada, no resolta. Va neguitejar-nos durant hores, fins que un de nosaltres va descobrir què hi havia al rebost.

Ves, mira-ho tu mateix: tots aquests anys després segueix tot igual, intacte en la foscor. És el primer que ensenyem a tothom que ens visita. «Ves a veure què va deixar-nos l’estudiant estranger d’intercanvi», els diem.

—Deu ser una qüestió cultural —diu la mare.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *